Us parla Marc Clemente, psicòleg coach i psicoterapeuta. Continuem el bloc amb la intenció d’oferir-vos eines provinents de la Psicologia que us permetin desenvolupar pas a pas el vostre potencial personal.
En els anteriors articles fèiem èmfasi en la
importància del contingut mental, en la nostra responsabilitat sobre el mateix
i en la necessitat de generar bones definicions de la situació actual.
Ara sabem on som.El següent pas és.
On volem estar?
Si estic en un punt A i vull generar un
moviment és necessari que em mogui cap a un altre punt per exemple B.
El que proposo és que aquest
moviment és inevitable. Per més que vulguem estar estàtics, per la mateixa
naturalesa de l’ésser humà estem en canvi constant i dinàmic. Des del meu punt
de vista és impossible no canviar. Ningú és el mateix ara que fa deu anys.
Encara que algú s’obstini en fer canvis circulars està canviant. Així doncs què
us semblaria si en comptes d’acceptar canvis aleatoris o erràtics que depenen de
factors que estan fora del nostre control fóssim nosaltres els que dissenyem en
quina direcció volem canviar?
La implicació d’aquest plantejament és molt
empoderadora. En comptes de ser víctimes del destí ens podem convertir en els dissenyadors
de les nostres vides. Assumim la responsabilitat de triar cap a on volem
dirigir-nos.Per a això hi ha una eina fonamental. Marcar el nostre Ideal.
Per aconseguir-ho hauríem de poder respondre a
la qüestió:
què vull realment?
Tot i que sembla fàcil, la majoria de persones
tenen serioses dificultats per respondre a aquesta pregunta. Hi ha rutines que
ens atrapen en el nostre dia a dia, camins que hem recorregut centenars de
vegades que fan que qualsevol situació diferent a la repetició ens sembli
impossible, apareixen pors, resistències, barreres mentals, creences
limitadores i d’altres “animalons” que ens dificulten la simple introspecció
quan arribem a aquest punt. És més, la
pròpia societat afavoreix la resignació i el no plantejament d’aquests temes. què vull realment?
Doncs bé, per dir-ho de manera simple. No hi ha plenitud si no ens posem d’acord amb els nostres desitjos. Necessitem els nostres somnis per poder ser feliços. Si hi ha alguna cosa que no està al seu lloc el nostre organisme s’encarregarà de fer-nos-ho saber mitjançant el patiment. Aquest patiment pot ser emocional, físic, relacional, social, etc.
Per a això és necessari que tinguem una bona
capacitat de observació dels processos interns. Hem d’aprendre a escoltar-nos
sense jutjar. No ens preocupem ara de com ho farem, només necessitem saber on volem anar. On volem ser.
Fixeu-vos que dins aquesta estructura hi podem
posar qualsevol tipus d’objectiu, somni o desig. Des dels més simples i
superficials fins als més profunds. Tots seguiran la mateixa via. Els marcarem,
els enfocarem i farem el camí en la seva direcció. Alguns els aconseguirem de
manera quasi immediata. D’altres tardarem més temps i d’altres no hi haurà vida
suficientment llarga per aconseguir-los. Però el que està clar és que estarem
fent allò que creiem que hem de fer. Estarem alineats amb el nostres objectius.
Proposo un exercici.
Escolliu una àrea de la vostra vida. Laboral, física, relacional, econòmica,
de temps lliure, el que us sembli.
Si hem seguit els exercicis dels anteriors
articles ja sabem on som. Això és el punt A. Serà el nostre punt de partida.
Imaginem ara on volem posar el punt B. És a
dir, on volem que sigui? Què volem experimentar en aquesta àrea? Només
connectarem amb allò que voldríem que passés. Intentem fer una descripció
detallada de la situació Ideal.
Si aquesta situació estigués assolida com seria la
meva vida? Què sentiria?, Què faria diferent? Com seria el meu comportament? I el meu estat
d’ànim?
Us adonareu que a mesura que ens fem una
imatge mental detallada de la situació ideal el nostre estat d’ànim es torna
positiu, hi ha alguna cosa dins nostre que ressona, ens estem apropant.
A vegades és necessari ajudar-nos d’elements
externs, per exemple fotografíes, fragments de música, lectures,
pel·lícules, el que sigui necessari.
Com veieu això requereix que deixem volar la
imaginació. Si, allò que fèiem quan érem nens, i que la societat (en la majoria
dels casos) ha aconseguit apaivagar.
Ho tenim?
Molt bé. Gaudim-ho. Però no hem acabat!
Penseu que aquesta imatge ha de lluitar contra
anys de rutina, repetició, autocrítica, “realitat”, és a dir aquells "animalons"
que dèiem abans. La imatge encara és fràgil, acaba de néixer i en un moment
pot ser engolida per la foscor.
Què podem fer?
Què fem amb un nadó quan neix? Alimentar-lo i
protegir-lo oi?
Doncs això mateix. L’hem d’alimentar i l’hem
de protegir. El nostre nou ideal necessita de la nostra energia inicial per
poder créixer i fer-se fort.
Per això hem de dedicar-hi temps. Cadascú en
la mesura del possible. Hi ha persones que volen escriure-ho en paper i es
posen la rutina de revisar-ho cada matí, d’altres fan un pòster amb fotografies
que li recorden allò que vol aconseguir, altres fan servir altres recordatoris.
El que vulguis. Estic segur que trobaràs la manera adequada d’alimentar el teu
ideal.
Pensem que el fet de tenir una meta ens marca
el camí però això no vol dir que el camí hagi de ser fàcil. No ho sabem, és una
incògnita. El que hi hagi ens ho trobarem en el moment en que ens hi aproximem.
Per això no ens podem permetre que l’ideal es desinfli. Ha de ser fort.
La meta
encara és un desig, un somni. Una elucubració mental. Necessària però no
suficient. Ens marca una trajectòria entre el punt A (real) i el punt B
(ideal). Encara es necessita una transformació per poder convertir els nostres
somnis en conductes concretes que ens
facin avançar per aquest camí.
Però això us ho explicaré en el següent
article, que després em diuen que m’allargo massa.
Recordeu que em podeu contactar per a
qualsevol comentari, proposta o idea que us sembli interessant en el mateix
bloc o al correu electrònic marcclemente@copc.cat
Gràcies per l’atenció!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per participar en aquesta pàgina.